CATALA LIGHT VERSUS CATALA HEAVY
Yolanda Pedrerol
Darrerament hi ha una preocupació creixent pel català, hem començat a sentir parlar sobre el terme “català light” i el “català heavy”. Sembla ser que el terme va aparèixer en un article de Joan Barril al Diari “El Món” de 1990.
Penso que són dos termes que no s’han d’excloure l’un a l’altre; és a dir, poden conviure junts en harmonia.
Pel que fa al “català light” ha volgut apropar-se al català que ara es parla per promoure l’ús social del català. Així mateix, el “català heavy” és el català que s’ha quedat ancorat en el llenguatge literari i arcaic, dins d’una varietat massa culta per al gran públic.
No cal oblidar que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) treballava en la clandestinitat durant el franquisme. Per aquest motiu no tenia la suficient importància com per fer una reforma normativa, encara que no es necessitava perquè el català no tenia funcions oficials.
També cal dir que després amb la democràcia, la societat ha evolucionat més ràpidament que les institucions com l’IEC, on no existia un estàndard de català modern per als mitjans de comunicació, l’administració pública o la recerca científica. Per aquest motiu han sorgit els dos vessants de la nostra llengua.
Per concloure, crec que hem de ser tolerants amb els nous usos de la llengua; però també hem de tenir uns límits i una proposta normativa que resolgui els problemes reals del català.
Ernesto José Hernández Ponz – S3. Nou Barris
“CATALÀ LIGHT” O “CATALÀ HEAVY”?
L’any 1986, Xavier Pericay i Ferran Toutain publiquen el llibre Verinosa Llengua, en el qual criticaven que el català emprat per molts escriptors i professionals de la llengua es trobava massa lluny de la llengua parlada pel poble. Va esclatar una polèmica pública sobre aquest fenomen que Joan Barril, aleshores director d’El Món, anomenava el “català light” de Pericay i Toutain i el “català heavy” dels autors que ells criticaven.
Aquesta és la pregunta: és la majoria de la població catalanoparlant la que ha de fer un esforç per reconduir la seva manera d'expressar-se cap a un català normatiu que no es reforma des de temps de Pompeu Fabra? O bé són els filòlegs i altres acadèmics els que han de redactar una nova normativa que, a més de solucionar tots els problemes que s'arrosseguen des de fa dècades, s'adapti a la realitat del català parlat al carrer? Jo ho tinc clar, el “català light” és l'opció més lògica.
Fabra va publicar la versió final de la seva Gramàtica l’any 1933. La primera promoció d'estudiants de filologia catalana de la Universitat de Barcelona es va llicenciar l’any 1975. Com dic, és lògic que durant aquests 42 anys sorgissin “lingüistes profans”, és a dir, persones sense formació lingüística, que publiquessin manuals i llibres de text amb la intenció de resoldre els problemes comunicatius als quals s'enfrontava diàriament la gent.
A més, de la mateixa manera que els éssers vius, les llengües evolucionen. Si no fos així, no estaríem parlant de “català light” o “català heavy”; ni tan sols de català o castellà. Senzillament, seguiríem parlant llatí. Negar aquesta realitat evolutiva del llenguatge és caure en l'absurd.
Som el que parlem. La llengua d'un poble ha de reflectir la seva realitat més actual. D'aquesta manera el poble s'identificarà amb ella i sentirà la necessitat de defensar-la. Aquesta és la via per perpetuar el català.
Polèmica entre el català “light” i el català “heavy”
Anna M. Solé
La polèmica entre el català light i el català heavy esclata a principis dels anys 90, on hi ha diversos moviments que proclamen l´ús social del català de carrer i els qui defensen un model de llengua més genuí i digne possible.
Crec que no s´ha de permetre que es faci un mal ús del català perquè es important, per al futur de la nostra llengua, que es mantingui la identitat respecte d´altres llengües.
D´una banda, estic en contra del català light perquè considero que malmet la nostra llengua. Si es permet parlar o escriure fent servir paraules adoptades del castellà, el que aconseguirem és que perdi la identitat i desapareguin els trets característics de la nostra llengua.
A més, no cal oblidar que cada cop són més els inmigrants que decideixen quedarse al nostra país i que formen una part molt important de la nostra societat. Per aquest motiu, si volem, que s´integrin a casa nostra i que aprenguin la nostra llengua, no podem permetre que parlin un català castellanitzat sinó un català que respecti la normativa.
També cal dir que el català es una llengua que cada cop es repecta menysi si no es posen els mitjans necessaris, a llarg termini pot arribar a desaparèixer. Crec que a nivell institucional s´hauria d´impulsar la obligatorietat de l´ús de la llengua catalana: en l´`ambit labora, educatiu... i que a nivell particular, que cadascú intentés fomentar el català. Però, per això, s´ha de creure en la nostra llengua.
Per tant, no s´ha de permetre que es faci un mal ús del català, i si tots, començant per les institucions i acabant pel ciutadà de peu, hi posem de la nostra part, podem aconseguir el respecte i la identitat que es mereix el català.
EL CATALÀ LIGHT I EL CATALÀ HEAVY
Miguel Sánchez Araujo
27 de novembre de 2010
En els darrer trenta anys, els partidaris i defensor d’un català estàndard més tancat i fidel al proposat per Pompeu Fabra, conegut com a català heavy, s’han oposat als que impulsen un català menys estricte i més semblant a la forma de parlar de la gent del carrer, conegut com a català light. Majoritàriament, estic a favor del català light i m’agradaria explicar-vos els arguments que m’han portat fins a aquesta conclusió.
En primer lloc, penso que el català heavy pot semblar una mica arcaic i possiblement no afavoreix tant la integració de les persones nouvingudes a Catalunya, tot i que algunes persones poden pensar que el nouvinguts hem de fer l’esforç per tal d’intentar aprendre el català estàndard.
En segon lloc, malgrat que s’han de seguir un mínim de normes i fugir de les constants contaminacions per part d’altres llengües que conviuen amb el català, crec que el català heavy no s’acosta al que parla la gent al carrer, fins i tot, fa la impressió que la llengua només es troba a l’abast dels escriptors i professionals com a catedràtics i filòlegs.
En tercer lloc, penso que el català heavy es posiciona com a un element cridat a salvaguardar la cultura catalana, sense tenir en compte que les tradicions i els costums del pobles de mica en mica evolucionen al llarg dels temps, tot i que s’ha d’intentar tenir cura de les tradicions i del llegat dels nostres avantpassats, especialment respecta a la llengua catalana.
Per concloure, vull dir que estic d’acord amb la postura de Joan Solà quan va dir que “des del punt de vista social és evident que la llengua que no viu no és llengua” i que “els professionals han d’adoptar un punt intermedi”. Crec que tots hem de fer un esforç per tal d’aprendre el català estàndard, però també les institucions que regulen l’ús de la llengua han d’intentar d’apropar-la a la gent.
Català light o català heavy
Isabel Fernández
08-11-10
Els termes català light i català heavy van néixer al 1990 d'un article de Joan Barril, que en aquells anys era el director del setmanari El Món. Aquestes definicions volen expressar unes tendències lingüístiques que es van produir al voltant del 1986 sobre la necessitat de fer que el català tingués unes normes lingüístiques estrictes en el seu ús, més purista i a prop de la influència d'en Fabra (català heavy); o bé que sigués més col·loquial, encara que fos amb barbarismes i paraules castellanitzades (català light).
Personalment, estic a favor del català light. Crec que, la llengua és una entitat viva i com a tal neix, evoluciona i es fusiona amb altres.
En primer lloc, penso que el més important d'una llengua és que la gent la parli, que estigui al carrer, que sigui natural i fluïda. No ens serveix de res tenir un estàndard molt culte, molt estricte, amb registres molt alts, que solament aconsegueixi que la gent no parli aquest idioma.
En segon lloc, també hem de pensar que el català light té barbarismes i paraules castellanitzades, però el català heavy utilitza arcaismes que no s'utilitzen (hom, àdhuc, llur). És preferible parlar un català actual, encara que sigui amb barbarismes, que un idioma parlat com fa 200 anys i amb girs artificiosos que ningú no fa servir. El català ha de ser del poble, de la gent del carrer, no solament d'uns quants estudiosos que escriuen llibres.
Això no vol dir que el català light es deixi créixer “salvatge”. Té que haver unes entitats que vetllin per una mínima normativa estàndard i a les escoles s'ha d'aprendre a llegir i escriure correctament. També crec que els castellanismes es generen perquè hi ha moltes persones que l'utilitzen i finalment esdevenen paraules corrents. Passa el mateix amb paraules angleses molt esteses, com ara footing, email o el títol d'aquesta redacció: light i heavy.
Així doncs, jo voto perquè tinguem un català popular i que el parli molta gent. És preferible això que haver d'explicar als nostres néts que de joves parlàvem una llengua desconeguda i extingida que es deia “el català”.
UN CATALÀ PLE DE BARBARISMES
Judit Zamorano
Sovint sentim parlar de les diferències que tenim avui en dia en l’ús de la nostra llengua, el català.
Per una banda, tenim a Toutain i Pericay, defensors del “català light”, que advoquen per un català que ara es parla i que admet tota mena de barbarismes. D’altra banda, tenim el “català heavy”, català d’arrels, amb unes normes lingüístiques i una veritable riquesa lèxica.
És cert que des de fa anys la llengua catalana està patint forts canvis, però també és cert que si els usuaris d’aquesta llengua no reaccionem davant d’aquests canvis, ens avoquem a perdre les autèntiques arrels del català.
En primer lloc, si observem la trajectòria del català als darrers anys veiem que sovint s’hi estan perdent més mots, més construccions, i es recorre més freqüentment a la solució del castellà. Procés que si no s’atura, el català arribarà a ser “superlight”.
En segon lloc, allò que alguns qualifiquen com un llenguatge encarcarat, no és sinó, un veritable ventall d’una gran riquesa lèxica que cada vegada ofereix més possibilitats als seus usuaris. No obstant això, el català més fàcil sol ser el que admet més barbarismes, per tant, si volen dir “ a pesar de que” que ho diguin, però que no condemnin “malgrat”.
També convé assenyalar el mal ús que s’està fent de la llengua catalana que, fins i tot, s’està escampant en el llenguatge literari davant la intenció d’alguns autors d’arribar al públic, i amb això, guanyar lectors.
Així doncs, parlar a curt termini de l’aturada de la “acastellanització” de la nostra llengua seria absurd, vist que, d’uns anys ençà, el català esta patint uns forts canvis lingüístics.
Cal ser esperançadors, creure en el bon ús que en facin els usuaris, que al cap i a la fi, són els qui decideixen la seva pròpia normativa.
Resumint, em sembla molt important què diem als altres i en especial què ens diem a nosaltres mateixos. L'empremta que deixen els pensaments-paraules, ens forma o ens conforma.
Un Català per a tothom
Mª Ángeles Escribano El català ha estat envoltat des dels anys noranta de la polèmica sobre el català “light”, que defensa un apropament de la llengua escrita a la llengua parlada, reivindicat per Ferran Toutain i Xavier Pericay, autors del llibre “Verinosa llengua”, i el català “heavy” que persegueix la idea de mantenir la seva genuïnitat i no permetre la entrada de col·loquialismes ni castellanismes, encapçalat per personatges com Maria- Lluïsa Pazos i Ernest Sabater.
Penso que el català “light” no té res a veure amb el terme despectiu de “catanyol” emprat per alguns defensors del català “heavy”, sinó amb una forma més viva de fer ús del català. La llengua és una cosa viva que es va modulant cada dia pels seus parlants.
Així mateix, el català i l’espanyol provenen del llatí i, tot i ser llengües veïnes, s'han anat separant de la seva arrel però això no ha estat per generació espontània sinó per l'ús continuat de l’idioma. Aquest ús és el que diferència una llengua viva d'una de morta.
Les persones pensem i sentim utilitzant l'idioma. Per tant, si caiem en una defensa aferrissada dels arcaismes del nostre idioma en front del seu valor d'ús, podem arribar a limitar la nostra manera de pensar i sentir. Per això, cal que siguem més oberts i flexibles envers l'idioma, ja que, a llarg termini, també ens aportarà una major flexibilitat de pensament. Parlem o pensem massa? Olga Guinart
"Al principi va ser el verb" diu una obra clàssica de la literatura fantàstica. Mai he sabut amb exactitud què volen dir aquestes paraules, però potser té a veure amb que fins que no anomenem una cosa, no existeix. Almenys per a nosaltres.
Abans de dir una paraula la pensem, d'acord, i partint d'aquesta premissa sorgeix una altra pregunta: Què pensem? Aquesta és la mare dels ous. Jo crec que la major part del temps el que pensem són rucades i, en conseqüència, el que diem, també. Ho podem notar posant l'orella a qualsevol conversa pública o privada d'aquesta nostra raça humana.
A l'autobús pel mòbil: "sí, "carinyu", t'he deixa't fora del congelador quatre salsitxes, les poses al micro i ja està (...)". Al carrer: "Hola Paqui!... què? A fer una volta? (...)". En el bar, entre cervesa i cubata: "El segon gol va ser regalat!.. L'àrbitre estava comprat!" o aquella altra: "Jo li vaig dir: -tu, a mi, no em vacil·les “val”? -I va haver de callar".
La veritat és que si només diguéssim allò que és necessari i útil, potser estaríem tot el dia callats. Una mica de conversa banal i distesa afavoreix les relacions, però molta, molta estova el cervell. Seria com triar "Aquí hay tomate" en comptes de "Redes" quan decidim connectar l'aparell de TV."Al principi va ser el verb" diu una obra clàssica de la literatura fantàstica. Mai he sabut amb exactitud què volen dir aquestes paraules, però potser té a veure amb que fins que no anomenem una cosa, no existeix. Almenys per a nosaltres.
Abans de dir una paraula la pensem, d'acord, i partint d'aquesta premissa sorgeix una altra pregunta: Què pensem? Aquesta és la mare dels ous. Jo crec que la major part del temps el que pensem són rucades i, en conseqüència, el que diem, també. Ho podem notar posant l'orella a qualsevol conversa pública o privada d'aquesta nostra raça humana.
A l'autobús pel mòbil: "sí, "carinyu", t'he deixa't fora del congelador quatre salsitxes, les poses al micro i ja està (...)". Al carrer: "Hola Paqui!... què? A fer una volta? (...)". En el bar, entre cervesa i cubata: "El segon gol va ser regalat!.. L'àrbitre estava comprat!" o aquella altra: "Jo li vaig dir: -tu, a mi, no em vacil·les “val”? -I va haver de callar".
Resumint, em sembla molt important què diem als altres i en especial què ens diem a nosaltres mateixos. L'empremta que deixen els pensaments-paraules, ens forma o ens conforma.
